La sentència del Superior, a més, revoca la de la Batllia, que s’havia pronunciat en sentit contrari. Per a la primera instància s’havia de fer una “interpretació extensiva per analogia” de la disposició legal i avalava el desnonament, declarant resolt el contracte de lloguer amb data 1 de desembre del 2021 –que implicava un pis, dues places de pàrquing i un traster– i condemnant la inquilina a deixar “immediatament” l’habitatge, pagar les mensualitats acumulades des del desembre i 514 euros en concepte de costes processals i honoraris d’advocat. Una resolució, però, que no recollia altres demandes de la societat demandant, com ara que la inquilina els indemnitzés amb 12 euros diaris per cada jornada en què continués al pis després d’extingit el contracte (a comptar de l’1 de desembre del 2021).

La llogatera va recórrer contra la sentència argumentant que l’exempció de la pròrroga no es podia estendre a persones jurídiques, que no tenen “residència habitual i permanent, sinó domicili social”. Un argument que ha avalat el Tribunal Superior. La sentència sosté que la llei estableix que el propietari pot reclamar el retorn del pis i eludir la pròrroga per fer-lo servir com a “habitatge habitual” d’ell o d’un familiar i que aquest concepte no es pot associar a una persona jurídica, que “no té cap de les necessitats específiques que vertebren la noció d’habitatge usual i permanent”.